Fragmento

En la meva escala d'agraïments, que és una escala molt alta i amb graons amples i profunds, hi ocupa el segon lloc —el primer serà sempre per a la mestra del Pla de na Tesa— el qui fou el meu mestre, el professor José María López Piñero, catedràtic d'història de la ciència de la Universitat de València, que morí fa tres setmanes. Aquesta escala està ordenada seguint el criteri de la quantitat d'ensenyaments rebuts o, semblantment, el nombre d'hores que les persones esmerçaren en la meva educació. La coneguda pobresa dels resultats no us ha de dur a menysvalorar-ne l'esforç que, en el cas de López Piñero, fou enorme i d'una extraordinària qualitat. El recent traspàs del professor de València ha provocat i provocarà una multitud de notes necrològiques en què, sens dubte, es comentarà la seva extraordinària tasca com a fundador d'institucions de gran prestigi, com a publicista i generador de vocacions. Molts fórem els que, enlluernats per la seva personalitat, creguérem que conreant la història de la ciència trobaríem la felicitat. No és, tanmateix, la meva intenció comentar la labor acadèmica del meu mestre, ni tan sols les seves quasi inigualables capacitats engrescadores. Altres ho faran amb més autoritat i destresa que no jo. La meva única intenció ara és fer-li explícit i públic el meu agraïment. En primer lloc, per tot el que em va aconseguir transmetre que fou, ja ho he dit, molt menys del que el seu esforç i dedicació haurien merescut. Mea culpa. Però, tant o més que pel que em va ensenyar, el meu agraïment és perquè em vaig divertir molt i molt durant les gairebé infinites hores que vaig passar-hi devora. Al costat de l'home que posava a favor de la seva voluntat de seductor intel•lectual totes les capacitats per a l'exageració, la demagògia, l'histrionisme, l'humor, la crítica despietada, l'exercici de la imaginació, la ironia, la humilitat —a dies falsa, a dies vertadera—, la procacitat, la irreverència, l'afabulació, l'escarni i la caricaturització. Tot ajudat per una memòria absolutament prodigiosa. El camí o el mètode que empràrem per a la formació i per a la diversió fou un de molt senzill: la discussió acalorada. Aquells debats intel•lectuals —de vegades tots dos sols, de vegades amb cor—, tenien per excusa les múltiples fílies i fòbies que José María desvetllava al cap de cinc minuts d'haver-hi parlat.

Palabras clave:

2012-06-29   |   323 visitas   |   Evalua este artículo 0 valoraciones

Vol. 25 Núm.3. Septiembre-Diciembre 2010 Pags. 10-11 Medicina Balear 2010; 25(3)